El judici de Paris

Tot va començar amb la disputa de Zeus i Posidó per la Nereida Tetis, nimfa del mar. Tanmateix els dos germans van decidir donar-la a un mortal quan van saber per un oracle que el fill de Tetis seria més poderós que el seu pare. L'afortunat va ser Peleu, rei dels mirmídons. Tetis va sentir-se humiliada per l'elecció i el va rebutjar. L'única sortida de Peleu va ser, doncs, raptar-la. Així és que Peleu va amagar-se en una cova on solia anar la Nereida i, quan ella va entrar-hi, s'hi va llençar a sobre i la va subjectar. Per escapar-se'n, Tetis es va anar convertint successivament en foc, aigua, vent, tigre, lleó, serp, ocell i finalment en una sípia enorme que va deixar-lo tot empastifat de tinta. Com que Peleu no la va deixar anar ni un sol moment s'hi va haver de rendir i cedir al casament.

Les noces de Peleu i Tetis van ser les més sonades de totes les de l'Antiguitat: es van celebrar amb l'assistència de tots els déus olímpics, de les Nereides, germanes de Tetis, les Muses i els Centaures. Una deessa no va ser-hi convidada: Eris, la Discòrdia. Tot i així es va presentar al casament i, com a venjança, va llençar enmig de tothom una poma d'or amb la dedicatòria "per a la més bella". De seguida tres deesses van començar a barallar-se per la poma, creient cadascuna d'elles que era la mereixedora: Atena, Hera i Afrodita. Les tres va acudir a Zeus, el qual no va gosar pronunciar-se, sinó que per defugir el compromís de la tria, va decidir que, tractant-se d'un concurs de bellesa, el jutge hauria de ser l'home més bell de tots.

El designat va ser Paris, també anomenat Alexandre, fill de rei Príam de Troia. S'esqueia que Paris vivia com un pastor en el mont Ida, perquè un oracle, segons el qual Paris portaria la ruïna a Troia, havia persuadit els seus pares d'abandonar-lo en el mont Ida, prop de Troia. Tanmateix Zeus i Temis (la Justícia) havien determinat la guerra de Troia per destruir-la i per reduir la població excessiva de la Terra, i així Paris va ser salvat de la mort per fer complir els designis de Zeus. En efecte, uns pastors el van recollir i criar com a fill propi i, per tant, va créixer entre bous i vaques.

Hermes, seguint les ordres de Zeus, va conduir les tres rivals davant Paris, que es va quedar bocabadat davant les tres belleses que se li van aparéixer tot d'una. Però passat el primer moment d'estupefacció quan Hermes li explicà quina missió li havia encomanat Zeus, Paris va intentar treure tot el partit que pogués d'aquell do caigut del cel. Així és que -conta l'escriptor grec Llucià- va demanar veure les tres deesses nues i també per separat. Quan a cadascuna li va tocar el seu torn, provà de subornar el jutge amb una recompensa: Hera li va oferir convertir-lo en rei d'Europa i Asia, Atena fer-lo invencible en la batalla, i finalment Afrodita li prometé l'amor de la dona més formosa del món. Enlluernat per la seva promesa, Paris va escollir Afrodita com la més bella, atraient-se d'aquesta manera l'odi per sempre més d'Hera i Atena envers ell i envers la seva ciutat, Troia.

El judici de Paris, Peter Paul Rubens, ca. 1638 - 1639. (Museu del Prado. Madrid).