El govern a Roma

El Govern de l'Antiga Roma era un conjunt de magistrats i institucions vinculades al seu sistema polític a través de les quals els antics romans van organitzar l'exercici del poder polític, primer a la seva ciutat i després en el seu imperi. La història de l'Antiga Roma va presentar quatre formes de govern: monarquia, república, principat i dominat.

El Rei

El Rei era el cap del govern. El seu poder comprenia atribucions polítiques, judicials, religioses i militars; les quals, englobades en el concepte d'imperium, eren vitalícies i dotaven al monarca d'irresponsabilitat i inviolabilitat personal.

El rei vetllava per la convivència pacífica entre els habitants de la ciutat, per la qual cosa tenia facultats de legislador i jutge suprem, podent disposar, en el marc d'aquestes atribucions, de la vida dels seus súbdits. També li era propi cuidar les bones relacions entre la comunitat i els déus, estant dotat per a això del ius aspiciorum, això és, de la facultat de consultar la voluntat divina a través de la interpretació de certs senyals denominades auspicis (auspices). En temps de guerra, era el comandant suprem de l'exèrcit.

El poder del Rei no era hereditari. Mort el monarca, el govern passava als senadors, els qui feien torns per exercir-lo per períodes de cinc dies, sota el títol de interrex, tot esperant que el Poble triés un nou Rei. Aquesta elecció havia de ser ratificada pel Senat. Si els senadors donaven la seva aprovació, procedia la inauguratio, cerimònia en la qual els auguris consultaven els auspicis que indicaven si el rei electe gaudia o no del favor diví. La resposta positiva dels déus significava la legitimació inqüestionable de l'autoritat del nou monarca.

El Senat

El Senat consistia en un cos col·legiat que actuava com a consell assessor del rei. Estava format pels caps de les diferents gens de la ciutat, als qui se'ls cridava respectuosament "pares" (patres). El mateix nom de "Senat" al·ludia a l'avançada edat que solien tenir els seus integrants (senex, ancià) .1

El Senat funcionava només a petició del Rei, manifestant el seu parer a través de resolucions formals que rebien el nom de senatconsults (senatus consulta), les quals, en tot cas, no eren vinculants per al monarca.

Els seus membres eren nomenats pel Rei. S'explica que Ròmul va designar originalment a cent senadors, les famílies dels i descendents van ser coneguts com patricis. Tul·li Hostili, tercer rei de Roma, va crear cent nous patres provinents de la derrotada Alba Longa; Tarquinio Prisco, cinquè rei, va fer el mateix, sumant al Senat altres cent integrants procedents de ciutats etrusques conquistades. El nombre de tres-cents senadors va romandre relativament inalterat fins a les reformes de Sila, en temps de la República.

El Senat i els seus dictàmens tenien una especial força moral, fundada en la saviesa que la societat romana li reconeixia. En raó de tal legitimació, denominada auctoritas (en el cas concret auctoritas patrium, autoritat dels pares), s'estimava prudent sol·licitar l'opinió del Senat per procedir a executar una sèrie d'actes, tant públics com privats. Alhora, era l'argument que permetia als senadors exercir les funcions de govern durant el període de interregnum.


Grup de persones encarregades de governar l'antiga Roma