Després de la mort, el cos era rentat, cobert d'ungüents i vestit per les dones de la casa. Així quedava preparat per al primer dels ritus funeraris grecs: la próthesis, l'exposició pública a casa seva, envoltat de la seva família, que el plorava. Fins i tot hi havia la possibilitat de contractar ploraneres (dones contractades perquè ploressin al mort). La próthesis s'allargava almenys un dia.
Arribat el moment de procedir a l'enterrament, es celebrava el següent dels ritus funeraris grecs, la ekphorá. Es tractava d'una processó nocturna fins al lloc de descans del finat costat d'una gran comitiva. També brindava a la família l'oportunitat d'ostentar les seves riqueses i la seva posició. Des dels testimonis iconogràfics d'època geomètrica hi ha constància que els morts més adinerats realitzaven aquest viatge en carro.
Els enterraments grecs havien canviat substancialment amb la caiguda del món micènic. Si anteriorment la norma havia estat la inhumació col·lectiva, a partir del 1200-1000 a.C. es van difondre la incineració i les tombes individuals. És simptomàtic que, en els poemes homèrics, totes les referències a ritus funeraris de l'antiga Grècia impliquessin la incineració dels cossos. Així i tot, a partir de l'època arcaica es va reintroduir minoritàriament la inhumació.
Pel que fa als llocs d'enterrament, les lleis van imposar que els morts es incineressin i es soterraran fora de les muralles de les ciutats. Les necròpolis es van situar al voltant dels camins d'entrada i sortida de la ciutat, buscant la visibilitat de les tombes. En el món grec, el principal exponent és la necròpolis del Ceràmic d'Atenes. Aquestes normes tenien dues excepcions: l'enterrament de nounats a les cases i l'enterrament a l'àgora o altres espais públics a personatges d'especial en virtut de la seva rel·levància.
Un cop conclòs l'ekphorá, els morts podien ser incinerats en una pira propera al lloc de la seva posterior enterrament. Al costat de les restes, es dipositava també un aixovar, que variava segons la capacitat econòmica de la família, de l'edat i del sexe del mort. Així, l'aixovar d'un home era més propens a incloure armes, i el d'una dona, joies i vestits. També podien incloure gots de ceràmica, contenint o no d'aliments, i gots. Però les ofrenes més icòniques serien les monedes, enteses en clau mitològica com el pagament al barquer Caront.
Amb l'aixovar, es dedicaven també al mort sacrificis d'animals i libacions (ofrenes en forma de vessament d'un líquid) generalment de vi, però també aigua, llet, oli, mel o sang d'un sacrifici. Associats a aquests, se celebraven també banquets fúnebres, originalment al costat de les mateixes tombes. A tots aquests ritus s'afegia la possibilitat, particularment en els enterraments de grans personatges i en èpoques més antigues, de la celebració de jocs fúnebres.
En els dies següents al soterrament es repetien alguns d'aquests actes, particularment en el tercer i el novè. El dol durava trenta dies i es tancava amb un altre banquet fúnebre. Així i tot, el culte al mort no concloïa en aquest moment. Com a mínim havia de perllongar-se una generació sencera. Durant diferents festivitats es rendia culte als morts, particularment a través de la libació sobre la tomba. Aquests cultes, que implicaven mantenir i adornar la tomba, solien ser responsabilitat femenina.
Per acabar, l'últim element material d'una tomba seriosa precisament la seva senyalització. Les modalitats van ser molt variades i van evolucionar notablement al llarg dels segles. Durant l'edat fosca, van ser característiques les grans ceràmiques (craters per als homes, àmfores per a les dones) i en moments posteriors es van esculpir lecitos o lekythoi (ceràmiques allargades amb un característic fons blanc, que a més estaven vinculades al món funerari) en marbre per aquesta mateixa finalitat.
De l'època arcaica cal destacar els Kuroi i les korai (representacions humanes de ple volum), així com l'inici del desenvolupament de les grans esteles. Aquestes arribarien a desenvolupar-se àmpliament en època clàssica amb epígrafs i relleus de gran qualitat. Les opcions de la temàtica eren molt variades; des de la representació del mort i les figures mitològiques a escenes de la vida quotidiana.
Escena pintada d'un ritual funerari grec
Comentarios
Publicar un comentario