Plató deia que no hi havia res millor per a un home virtuós de mantenir el contacte amb els déus mitjançant ofrenes, oracions i vots. Els antics grecs feien ofrenes a les diverses deïtats per sol·licitar algun do, o bé per conjurar els perills, malalties i tempestes. Hi havia una segona classe d'ofrenes, que eren de gratitud per la mercè concedida. Finalment, una tercera tenia com a objectiu l'expiació d'una culpa o reparació de l'incompliment de la llei, humana o divina.
Abans d'entrar en contacte amb el déu, calia seguir un procés de purificació, exigible a tot aquell que entrava al temple i no només a qui anava a fer el sacrifici. La purificació s'estenia a la roba i els objectes utilitzats en els ritus. A l'entrada hi havia atuells amb aigua consagrada. La persona, a la qual es demanava que no albergués dolentes que es ruixava amb ella o bé deixava que ho fes un sacerdot. Una altra forma de purificació era la del foc i el fum, que pujava fins a l'Olimp i alimentava als déus.
També s'atribueixen qualitats purificadores a certes plantes, com la murta, el romaní i el ginebre. Una branqueta de llorer d'Apol·lo se suposava que podia lliurar a l'assassí de la seva culpa. Però no només hi havia purificacions d'individus, sinó fins i tot de ciutats senceres després d'haver patit una epidèmia o una guerra, i en temps de gran aflicció van arribar a oferir-se víctimes humanes.
En Samotràcia i en Delfos els suplicants havien de confessar els seus pecats. En aquest últim lloc era el sacerdot d'Apol·lo l'encarregat de escoltar-los. L'acte de purificació anava seguit d'una oració. Gairebé tots els esdeveniments de certa rellevància en la vida quotidiana s'acompanyaven d'oracions que normalment anaven dirigides a tres déus junts. Per no ofendre'ls ometent algun dels seus noms, s'afegien generalment certes fórmules, com "si aquest i un altre és el teu nom favorit", o "qualsevol que puguis ser".
Als déus olímpics se'ls resava en posició vertical i amb les mans aixecades. Per pregar als déus marins es col·locaven les mans horitzontalment; als del Tàrtar amb les mans baixades, o es pronunciava la invocació picant a terra amb el peu. Agenollar no era usual. Només aquells que tenien un desig especial de protecció solien abraçar agenollats a l'estàtua del déu. Semblant a l'oració era la maledicció contra els criminals, mitjançant la qual es implorava a les Fúries.
Zeus Horkios, venjador de juraments, castigava a perjur. El jurament solemne es prenia en sòl sagrat, davant l'altar o l'estàtua d'un déu. La persona que jurava tocava l'altar o l'estàtua, o bé ficava la mà en la sang d'un animal sacrificat, invocant a tres déus igual que en l'oració, però en aquest cas com a testimonis.
Perquè els déus li fossin propicis, solien acompanyar l'oració amb una ofrena. Aquesta podia ser dipositada a l'altar, consumida pel foc o bé tractar-se d'una ofrena votiva que passava a ser propietat del santuari. Alguns llocs rebien tantes que per albergar va ser necessari construir edificis anomenats tresors, com va ser el cas de Delfos.
Les ofrenes podien consistir en els primers fruits del camp, però també en comestibles elaborats, sovint en forma d'animals. L'ordi torrada era molt comú. La llançaven a les flames o bé s'escampava sobre els colls dels animals disposats per al sacrifici.
Les libacions eren característiques d'aquestes cerimònies. A determinats déus se'ls oferia vi sense barrejar, mentre que les deïtats de la llum, les Nimfes, les Fúries i les Muses rebien mel, llet i oli.
L'elecció dels animals que anaven a ser sacrificats depenia de les qualitats dels déus en qüestió. Els olímpics preferien animals blancs; els de la mar i el inframón, per contra, s'inclinaven pels negres. Generalment eren domèstics, encara que Artemisa, com és lògic, preferia animals de caça. Però, de la mateixa manera que els sacerdots no podien tenir cap defecte físic, els animals havien de ser forts i saludables, trobant inadmissible que haguessin estat utilitzats prèviament pels homes. Només a Esparta, per ser gent de costums més frugals, es podia passar per alt aquesta puresa absoluta de l'animal.
A Demeter se li sacrificaven porcs, i a Dionís bocs. Si l'animal anava al sacrifici sense oposar resistència, o si assentia amb el cap, era considerat un bon presagi, de manera que per a forçar una mica la sort, tiraven aigua purificadora sobre el seu cap, facilitant així el moviment.
El nombre de víctimes variava d'acord amb les possibilitats del adorador. Els pobres es conformaven amb oferir figuretes de fang representant-.
El ritu de cremar als animals sobre l'altar es deia holocaust ( "tot cremat"), però va anar desapareixent de mica en mica. En temps d'Homer els déus rebien els pernils i trossos petits de carn, mentre que els presents menjaven la resta, sense que pogués sobrar res. Aquestes àpats compartits per déus i homes es van convertir en part del sacrifici en si, de manera que els animals només s'enterraven sencers en les ofrenes fetes pels difunts i en aquelles en què hi havia un malefici pel mig. Homer esmenta també el costum de daurar les banyes, però posteriorment es va canviar per una decoració a força de garlandes i tainiai (cintes de llana).
L' animal era conduït en processó fins al temple. Si el sacrifici era per al inframón, es doblava el cap cap avall; en cas contrari es tornava cap amunt. Després es tallava la gola amb un ganivet i es recollia la sang en un recipient especial. Les entranyes, i especialment el fetge, s'examinaven per comprovar si els déus acceptaven el sacrifici. Cistelles i altres estris emprats eren també adornats amb garlandes, branquetes o tainiai.
Pintura representant a un conjunt de
persones fent un sacrifici
Comentarios
Publicar un comentario