El setge de Troia

A la fi l'estol grec va arribar a la vista de Troia. Un oracle havia anunciat que el primer grec que desembarqués moriria abans de tots. Protesilau, però, no vacil·là a saltar a terra i morí de seguida, ferit per una llança troiana. Aquil·les desembarcà a continuació, i, guiats per ell, els grecs van fer recular els troians més enllà de la platja. Cicne, un fill de Posidó, aliat de Príam que havia vingut a defensar Troia, va instar els troians a resistir l'embestida i s'avançà a combatre els aqueus. Va abatre'n molts, fins que s'encarà a Aquil·les. L'heroi tessali es precipità sobre Cicne, el desarmà amb la seva força descomunal i l'escanyà amb la corretja del seu propi casc. Cicne no morí, sinó que el seu pare el transformà en un gran cigne blanc que es perdé volant majestuosament per sobre el mar. A la fi els troians es desanimaren i retrocediren a protegir-se rera les muralles de la ciutat, deixant que els aqueus plantessin el seu campament.

Durant deu anys el grecs intentaren l'assalt a Troia, sense que poguessin traspassar les fortes muralles de la ciutat. El terreny entre Ílion i el campament dels atacants va esdevenir el camp de batalla habitual. Els troians rebien contínuament reforços,de manera que les forces estaven molt igualades. A més, uns i altres comptaven amb l'ajuda d'una part dels déus: Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest ajudaven els aqueus, mentre que donaven suport als troians Afrodita, Ares, Apol•lo, Àrtemis i el riu Escamandre. D'entre els guerrers grecs, sobresortia pel seu valor i destresa en el combat Aquil·les, el qual matà diversos fills de Príam. A més, a poc a poc va anar apoderant-se de les ciutats menors que envoltaven Troia. Una de les darreres a caure va ser Lirnessos, que fou a la fi devastada. Dins el botí que Aquil·les s'emportà al campament hi havia dues noies bellíssimes, anomenades Criseida i Briseida. Agamèmnon, com a comandant en cap de l'exèrcit tenia el dret d'escollir primer els trofeus de guerra, es va quedar amb Criseida, mentre que Aquil·les va endur-se'n Briseida a la seva tenda.

Aquí és on comença el relat de la Ilíada d'Homer, poema que només abraça uns quants dies de l'últim any de la guerra i que centra el seu argument en la còlera d'Aquil·les per un desacord en el repartiment del botí. Així ens ho explica Homer: al cap de poc temps del saqueig de Lirnessos, una pesta es va estendre en el campament, causant moltes baixes entre els soldats aqueus. L'endeví Calcant, consultat per Agamèmnon, va esbrinar-ne la causa: Criseida era filla d'un sacerdot d'Apol·lo, Crises, i el déu havia escoltat les súpliques del pare de la noia perquè castigués els grecs pel rapte. L'única manera d'aplacar la ira del déu era, per tant, tornar Criseida al seu pare. En un principi, Agamèmnon s'hi va resistir, però finalment, pressionat pels altres caps grecs, no tingué més remei que cedir i, de mala gana, va lliurar la donzella a Crises. Immediatament ordenà a Aquil·les que li donés l'altra noia, Briseida, en comptes de l'anterior. Com és natural, el valerós guerrer s'hi negà en rodó, però quan Agamèmnon li repetí l'ordre, es veié obligat a obeir el seu cap. Enfurit, tornà a la seva tenda i jurà que ni ell ni cap dels seus homes, els mirmídons, intervindria més en la guerra fins que Agamèmnon no li hagués restituït Briseida i demanat perdó.

Tetis demanà llavors a Zeus que els troians vencessin per donar més glòria al seu fill abans de la seva mort profetitzada: d'aquesta manera els grecs trobarien a faltar encara més la fortalesa d'Aquil·les. Aviat arribà a Troia la notícia d'aquesta disputa. Els soldats de Príam van recuperar el coratge. Feia poc que havien arribat aliats de refresc i tots ells, comandats pel fill gran de Príam, Hèctor, atacaren per sorpresa les línies gregues, empenyent-les fins al mar, rera l'estacada que havien aixecat vora la costa per protegir les naus. L'últim home que retrocedia, espasa en mà, era Àiax. Va deixar estesos molts enemics, però el seu valor no impedí que la batalla d'aquell dia fos una severa derrota per als aqueus. Hi havia murmuris, entre els homes, contra Aquil·les.

Pàtrocle, l'amic més fidel d'Aquil·les, intentava defensar-lo davant els altres reis, però per dins sabia que Aquil·les no actuava com un home i un soldat honorable. Així doncs, provà de persuadir-lo de tornar al combat. Però per més que insistia, el seu amic es mantenia inflexible. Aleshores canvià d'actitud: va demanar a Aquil·les les seves armes i els seus homes perquè els combatents d'un i altre bàndol creguessin que tornava a lluitar. Així és que, l'endemà, Pàtrocle, vestit com Aquil·les, i els mirmídons s'afegiren a la lluita. L'alta figura que semblava Aquil·les donà ànims als aqueus i espantà els troians, de manera que aquests van anar retrocedint tot i els esforços d'Hèctor per animar-los. Fins el mateix coratge de Pàtrocle semblava el d'Aquil·les, sempre en els llocs de més perill, sempre donant suport als grecs. Només Hèctor li barrà el pas, quan estaven a punt d'assolir les portes de Troia. Però Pàtrocle ja havia perdut el casc, i no podia amagar la seva identitat. Fatigat de tan forta lluita, va caure sota l'espasa d'Hèctor.

Quan Aquil·les s'assabentà de la mort del seu amic, deixà anar un crit de dolor tan terrible que espantà els troians que es disputaven el cos de Pàtrocle. Tota la nit plorà sobre el cadàver de Pàtrocle i va jurar prendre's una venjança sanguinària sobre Hèctor i els troians. A l'alba, va anar a la tenda d'Agamèmnon i tots dos homes van fer les paus. El rei el va obsequiar amb tresors de gran valor i li va tornar Briseida. Tot seguit Aquil·les es va posar al capdavant de l'exèrcit grec i anà a trobar els troians. El xoc va ser terrible. Al cap d'una estona de lluita, els troians, sota l'assot d'Aquil·les i els seus, començaren a retrocedir, emparant-se sota les muralles de la ciutat. La batalla s'havia girat sens dubte a favor dels grecs, i les portes de Troia s'anaven tancant a mesura que els defensors es retiraven d'un combat ja perdut. Solament quedava obert el portal principal, on Hèctor, malgrat els precs del seu pare perquè entrés, es resistia ferotgement. Quan Aquil·les s'hi digirí, Hèctor en va fugir corrent al voltant de Troia. Perseguidor i perseguit van fer tres voltes a les muralles, fins que Hèctor es va aturar, disposat a lluitar. Aquil·les clavà la seva llança en el coll del seu enemic. No satisfet encara el seu desig de venjança amb la mort d'Hèctor, el fill de Peleu lligà pels peus el cadàver al seu carro i l'arrossegà al voltant de la ciutat tres vegades, davant la mirada horroritzada de Príam i Hècuba.

L'odi d'Aquil·les, doncs, no desaparegué amb la mort d'Hèctor, sinó que es negava a permetre donar sepultura al seu cos. A la fi, impel·lit pel mateix Zeus, cedí i lliurà a Príam el cadàver del seu fill a canvi d'un riquíssim rescat i acordà una treva perquè Hèctor pogués rebre unes honres fúnebres dignes. La descripció dels funerals d'Hèctor clou la Ilíada.

Troia en flames, pintura de Hohann Georg Trautmann